Rosa Sensat, una maestra que renovó la enseñanza en Cataluña

¿Quién era Rosa Sensat?

Rosa Sensat i Vilà (1873-1961) nació en El Masnou (Maresme) y, a los dieciséis años, ya empezó a hacer de maestra en la escuela municipal de su pueblo. Se jubiló en 1939, siendo maestra del Grupo Milà i Fontanals, de Barcelona, en circunstancias desgraciadas. Sin ningún recelo debemos considerar a esta maestra y pedagoga una pionera de la educación en perspectiva de género en Cataluña. Conocía bien la situación de las mujeres trabajadoras, madres de la mayoría de sus alumnos: analfabetas, explotadas, sometidas a los maridos, alejadas de la vida pública.

El objetivo lo tenía claro: proporcionarlas del bagaje de conocimientos y competencias para convertirse en ciudadanas instruidas y activas, y a la vez buenas madres de familia. Se trataba de andar hacia la igualdad entre hombres y mujeres sin renunciar a la concepción de familia hegemónica, que asignaba a las mujeres unas funciones específicas dentro del hogar. Es desde esta perspectiva que debemos leer su propuesta de enseñanza doméstica, la formación teórica y práctica para las tareas del hogar y para el ejercicio consciente de la maternidad. En sus palabras, la mujer necesita «una instrucción sólida y una inteligencia preparada para comprender y realizar estas altas funciones».

Además de Magisterio, estudió en la Escuela Central de Magisterio, de Madrid, que la habilitaba para hacer de inspectora o profesora de la Escuela Normal. Pero por razones familiares y propiamente vocacionales, salvo cuatro años en la Escuela Normal de Alicante, trabajó toda su vida en escuelas públicas. En 1914 pasó a dirigir la Escuela de Bosque, en Montjuïc, recién estrenada, donde permanecerá hasta 1931.

Es allí donde desplegará toda su maestría y donde encontrará la materia prima para su libro Vers la escola nova, de 1934, que se fundamenta en los periódicos que escribía de manera sistemática y perseverante. Ocho son los principios de la escuela: el conocimiento del niño y el respeto de su personalidad; el niño en el centro del sistema educativo; la vida en plena naturaleza; la salud y la educación física, indispensables para la educación intelectual; el niño en contacto directo con las formas de la vida, con la naturaleza y con el trabajo humano; programa restringido, limitación de horas de estudio y metodología apropiada, a fin de conseguir el máximo rendimiento con el mínimo esfuerzo; formación del carácter, desarrollo de la individualidad y los sentimientos sociales; y, finalmente, la vida de la escuela a imagen del hogar.

En estos principios queda claro que Sensat considera que la naturaleza es el espacio nuclear de la escuela y que la observación, experimentación y expresión de sus manifestaciones constituyen la principal fuente de conocimiento. Sin embargo, en el aula convencional le asignaba también una función importante: el trabajo de recapitulación y de síntesis, las tareas individuales o especialmente delicadas, el recogimiento interior.

Rosa Sensat dedicó una atención significativa a los llamados historiales pedagógicos de los niños, que hoy podríamos traducir como informes individualizados de seguimiento y evaluación formativa, en los que, además de los datos personales de los alumnos, se registraban observaciones e impresiones como las siguientes : estado de cultura del niño al ingresar en la escuela; capacidades intelectuales y sensitivas; estado moral y carácter; cualidades y defectos; conducta en casa y en la escuela; materias preferidas; aptitudes especiales; ambiente familiar; actividades extraescolares.

 

Una viajera incansable

En la Escuela Central de Magisterio entró en contacto con la Institución Libre de Enseñanza, que le dejó una huella imborrable y honda. Fue también una gran viajera: visitó escuelas de Alemania, Francia y Bélgica; también de distintas ciudades españolas. Y, a finales de 1912, becada por la Junta de Ampliación de Estudios, hizo una estancia larga en Bélgica y Suiza. En Bruselas, en el Ermitage, se impregnó de las ideas y formas de hacer de Ovide Decroly, probablemente el pedagogo que más la marcó.

Para ella, la renovación de la escuela pública catalana debía pasar inexorablemente por elevar la cultura general y pedagógica de los maestros. Esta formación, que debía empezar en las Escuelas Normales, debía continuar a lo largo de toda su vida profesional a través de los viajes de estudio, de los cursos de perfeccionamiento, de lecturas apropiadas, de las conversaciones y debates con otros profesionales de la educación y de la reflexión sobre la misma práctica, tal y como ella hizo a través de sus diarios.

El Gobierno de la Generalitat acordó hace unos meses cuáles serían las conmemoraciones de este 2023, con el objetivo de poner de relieve, recuperar y divulgar la memoria de personalidades y eventos que han dejado huella en el patrimonio colectivo de los catalanes . Uno de los que se aprobó fue celebrar el 150 aniversario del nacimiento de Rosa Sensat i Vilà, maestra, pionera de la renovación pedagógica y promotora de la formación de las mujeres.

Fuente: Perspectiva 419: Memòria històrica i educació – Xavier Besalú Costa

 

 

Qui era Rosa Sensat?

Rosa Sensat i Vilà (1873-1961) va néixer al Masnou (Maresme) i, als setze anys, ja va començar a fer de mestra a l’escola municipal del seu poble. Es va jubilar el 1939, essent mestra del Grup Milà i Fontanals, de Barcelona, en circumstàncies desgraciades. Sense cap mena de recel hem de considerar aquesta mestra i pedagoga una pionera de l’educació en perspectiva de gènere a Catalunya. Coneixia prou bé la situació de les dones treballadores, mares de la majoria de les seves alumnes: analfabetes, explotades, sotmeses als marits, allunyades de la vida pública.

L’objectiu el tenia clar: fornir-les del bagatge de coneixements i competències per poder esdevenir ciutadanes instruïdes i actives, i alhora bones mares de família. Es tractava de caminar cap a la igualtat entre homes i dones sense renunciar a la concepció de família hegemònica, que assignava a les dones unes funcions específiques dins de la llar. És des d’aquesta perspectiva que hem de llegir la seva proposta d’ensenyament domèstic, la formació teòrica i pràctica per a les tasques de la llar i per a l’exercici conscient de la maternitat. En paraules seves, la dona necessita «una instrucció sòlida i una intel·ligència preparada per comprendre i realitzar aquestes altes funcions».

A més de fer Magisteri, va estudiar a l’Escuela Central de Magisterio, de Madrid, que l’habilitava per fer d’inspectora o de professora de l’Escola Normal. Però per raons familiars i pròpiament vocacionals, llevat de quatre anys a l’Escola Normal d’Alacant, va treballar tota la vida en escoles públiques. L’any 1914 passà a dirigir l’Escola de Bosc, a Montjuïc, acabada d’estrenar, on romandrà fins al 1931.

És allí on desplegarà tot el seu mestratge i on trobarà la matèria primera per al seu llibre Vers l’escola nova, del 1934, que es fonamenta en els diaris que escrivia de manera sistemàtica i perseverant. Vuit són els principis de l’escola: el coneixement de l’infant i el respecte de la seva personalitat; l’infant al centre del sistema educatiu; la vida en plena natura; la salut i l’educació física, indispensables per a l’educació intel·lectual; l’infant en contacte directe amb les formes de la vida, amb la natura i amb el treball humà; programa restringit, limitació d’hores d’estudi i metodologia apropiada, per tal d’aconseguir el màxim rendiment amb el mínim esforç; formació del caràcter, desenvolupament de la individualitat i els sentiments socials, i, finalment, la vida de l’escola a imatge de la llar.

En aquests principis queda clar que Sensat considera que la natura és l’espai nuclear de l’escola i que l’observació, experimentació i expressió de les seves manifestacions constitueixen la font principal de coneixement. No obstant això, a l’aula convencional li assignava també una funció important: el treball de recapitulació i de síntesi, les tasques individuals o especialment delicades, el recolliment interior.

Rosa Sensat va dedicar una atenció significativa als anomenats historials pedagògics dels infants, que avui podríem traduir com a informes individualitzats de seguiment i avaluació formativa, en què, a més de les dades personals dels alumnes, s’hi enregistraven observacions i impressions com les següents: estat de cultura de l’infant en ingressar a l’escola; capacitats intel·lectuals i sensitives; estat moral i caràcter; qualitats i defectes; conducta a casa i a l’escola; matèries preferides; aptituds especials; ambient familiar; activitats extraescolars.

 

Una viatgera incansable

A l’Escuela Central de Magisterio va entrar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza, que li va deixar una empremta inesborrable i fonda. Va ser també una gran viatgera: va visitar escoles d’Alemanya, França i Bèlgica; també de diferents ciutats espanyoles. I, a finals del 1912, becada per la Junta de Ampliación de Estudios, va fer una estada llarga a Bèlgica i Suïssa. A Brussel·les, a l’Ermitage, es va impregnar de les idees i les maneres de fer d’Ovide Decroly, probablement el pedagog que més la va marcar.

Per a ella, la renovació de l’escola pública catalana havia de passar inexorablement per elevar la cultura general i pedagògica dels mestres. Aquesta formació, que havia de començar a les Escoles Normals, havia de continuar al llarg de tota la seva vida professional a través dels viatges d’estudi, dels cursos de perfeccionament, de lectures apropiades, de les converses i debats amb d’altres professionals de l’educació i de la reflexió sobre la mateixa pràctica, tal com ella va fer a través dels seus diaris.

El Govern de la Generalitat va acordar ara fa uns mesos quines serien les commemoracions d’aquest 2023, amb l’objectiu de posar en relleu, recuperar i divulgar la memòria de personalitats i esdeveniments que han deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans. Un dels que es va aprovar va ser celebrar el 150è aniversari del naixement de Rosa Sensat i Vilà, mestra, pionera de la renovació pedagògica i promotora de la formació de les dones.